Tradicionalment, s’assignen a la universitat
funcions de docència, recerca i transferència.
No obstant això, les activitats i
els reconeixements vinculats a aquestes
funcions no es distribueixen de manera
equilibrada. La investigació es converteix
en centre d’atenció social, focalitza la
preocupació del professorat universitari
que cerca la seva estabilitat i promoció
i es reivindica permanentment com el
centre del desenvolupament socioeconòmic.
La transferència comença a ser
important pels recursos addicionals que
pot aportar de manera directa o indirecta
a la universitat i perquè materialitza
l’estereotip d’una institució bolcada en
el seu entorn. La docència, al contrari,
segueix sent la “germana pobra”.
S’oblida, en aquest context, la importància
creixent de la universitat com a espai
de professionalització, que vehicula gran
part dels recursos que obté la universitat,
els aspectes de la qual constitueixen una
part important dels rànquings universitaris,
que tant odiem i que tant admirem
i comentem quan ens afavoreixen.
També s’oblida la relació que hi ha entre
una bona recerca i una bona docència
(segurament relacionades també amb
una adequada transferència), com es pot
veure en les millors universitats.
Sembla necessari, en aquest context,
continuar aprofundint en el desenvolupament
de bons programes formatius, que
incloguin coneixements i mètodes pertinents
i actualitzats i una àmplia estructura
de suport a la docència focalitzada
en la millora permanent. L’existència
d’unitats o serveis sobre docència universitària
tenen aquí el seu fonament, i cal
agrair-los els esforços per desenvolupar
programes formatius de formació inicial
i permanent per al professorat, l’impuls
de grups de treball i la promoció de
jornades i altres activitats científiques
per a l’intercanvi d’experiències.
De totes maneres, necessitem mantenir
el que tenim i aprofundir en altres propostes
que també donen suport a la qualitat
de la docència (avaluació permanent per
a la millora, implicació dels estudiants,
desenvolupament de plans tutorials,
etc.), la relacionen amb la carrera docent
(trams docents competitius, establiment
de premis docents, impuls d’investigació
sobre docència universitària o altres) i
intenten situar-la a un nivell similar al
que té la investigació. Ja queden lluny
els intents fallits que des de la CRUE tractaven
d’impulsar aquesta idea, i propers
els intents parcials que representen els
premis Vicens Vives a Catalunya o la
jornada de bones pràctiques promoguda
per la Càtedra UNESCO de Gestió i Política
Universitària de la UPM, en què, per cert,
el subàmbit d’Organització escolar de la
nostra universitat va obtenir aquest any
ambdós reconeixements i va recuperar el
protagonisme que la nostra universitat,
com a institució, no havia tingut en els
darrers anys.
Joaquín Gairín
Departament de Pedagogia Aplicada
